PRINCIPIS POLÍTICS DEL MOVIMENT PER L’HABITATGE

Febrer 2024

A les trobades territorials que vam tenir a la tardor de 2023, vam debatre sobre diferents qüestions polítiques, tàctiques i estratègiques. Aquest text que hem volgut fer públic surt d’aquells debats, és una petita síntesi dels principis polítics que creiem que han de guiar la lluita per l’habitatge, i ens ha servit de base pels debats organitzatius recents.

El Moviment per l’Habitatge que avui coneixem neix fa 15 anys, després de l’esclat de la crisi immobiliària i amb l’aparició de les primeres PAHs i l’aturada dels primers desnonaments. Aquelles expressions de lluita es van estendre per tot el territori català i de la resta de l’Estat, convertint-se en un dels principals referents per a les classes populars en l’anterior cicle de mobilitzacions.

Durant aquests anys, són moltes les experiències organitzatives, mètodes de treball i eines de lluita que hem creat i desenvolupat; assemblees massives, accions de pressió i negociacions col·lectives, mobilitzacions, unes eines comunicatives que ens han permès en determinats moments marcar l’agenda política i assenyalar als nostres enemics, una capacitat per organitzar el conflicte i crear poder popular als barris perifèrics més humils, i un llarg etcètera. Posteriorment a la primera etapa de les PAHs, han anat apareixent noves formes organitzatives —el que alguns anomenen sindicalisme d’habitatge— que, en un context de reflux d’aquelles mobilitzacions, ha aconseguit desenvolupar-se i continuar situant la qüestió de l’habitatge com un dels focus principals en la lluita de classes.

Totes les que hem format part del moviment per l’habitatge hem sigut conscients de les potencialitats d’aquesta lluita i de la seva importància estratègica per a la construcció d’una societat més justa. Però tot i haver desenvolupat un seguit de tàctiques bastant unitàries, que s’han anat compartint i creant més o menys conscientment, no hem sigut capaços en general de definir una estratègia i objectius conjunts i dur-los a terme. A pesar dels intents d’assolir certa cohesió, com va ser el I Congrés i les estructures sortides d’allà, aquestes no ens han dotat de la força, l’eficiència i els recursos necessaris per construir certa unitat.

Per altra banda, les diferents organitzacions s’han anat desenvolupant en escales molt diverses. Quan parlem d’organitzacions del moviment per l’habitatge, parlem a la vegada d’estructures d’abast barrial com els sindicats de Barcelona, com altres d’abast local, com d’una agrupació d’estructures d’àmbit català que s’organitzen internament a través d’una coordinadora (PAH), o d’una organització formada per seccions territorials i per propietat (Sindicat de Llogateres). Algunes d’aquestes organitzacions han aconseguit desenvolupar apostes estratègiques pròpies amb més o menys èxit en el nivell d’assoliment dels seus propòsits, però en general no hem aconseguit construir cap espai estable del moviment per l’habitatge capacitat ni legitimat per analitzar aquestes estratègies, compartir-les o construir-ne de noves.

L’experiència de tot aquest temps també ens ha mostrat els límits que té la lluita per un habitatge digne, si aquesta es dona de manera aïllada i en un context com el nostre. Sota un sistema on qui mana és el capital, en el que l’habitatge és una mercaderia més i l’especulació immobiliària una part central de l’economia, és impossible aconseguir un habitatge universal i de qualitat. Només en una societat en què les cases —així com la resta de coses que produïm per poder viure— estiguin fora del mercat, sota control del poble i per a cobrir les seves necessitats, només en una societat sense classes i sense opressió, el Moviment per l’Habitatge podrem donar per aconseguida la nostra tasca.

Per això, la lluita per l’habitatge ha de tenir com a objectiu de fons la lluita general contra el capitalisme. I assumir aquesta perspectiva revolucionària vol dir que la nostra pràctica diària, les nostres eines organitzatives i de lluita i el treball conjunt dels nostres col·lectius, espais o estructures, han d’estar al servei d’acumular forces, de millorar la nostra posició en la lluita de classes i de construir un poder popular al marge de les institucions de la burgesia. L’Estat, amb qui la lluita ens obliga a relacionar-nos i a reconèixer com a mediador, és a la vegada l’enemic més directe, essent qui garanteix la propietat privada i l’existència i expansió del negoci immobiliari. No es pot superar el capitalisme sense superar l’Estat que el sosté, i totes les lluites en la que ens haguem de relacionar amb ell han d’estar construïdes i guiades per aquestes premisses.

Tota la nostra pràctica i lluita política ha de servir també per crear una consciència i una unitat de classe més àmplia. El moviment per l’habitatge interpel·la i aspira a organitzar a totes les persones desposseïdes de la propietat o amb dificultats d’accés a l’habitatge. La nostra lluita té, a més, una important capacitat per organitzar els sectors més precaris; podem veure com les nostres assemblees estan plenes de dones i persones migrades. Però també hem de saber mirar més enllà del nostre subjecte immediat, i entre els nostres objectius ha d’estar l’organització i la unitat de tota la classe treballadora, entenent aquesta en un sentit ampli, com les persones que només tenim les nostres mans i cossos per treballar.

Aquestes són les línies polítiques que ens uneixen, sobre les quals hem de construir la nostra pràctica diària. Però si volem sortir del període d’estancament i fragmentació que hem viscut, i si volem fer avançar la nostra lluita, també hem de fer un pas endavant en com ens organitzem conjuntament. Reconeixem les diferències existents entre moltes de nosaltres, l’heterogeneïtat dels nostres col·lectius, però també som conscients de totes les pràctiques, eines de lluita, experiència i coneixements que compartim i que hem desenvolupat durant aquests anys, a partir de les quals ens és obligatori trobar els màxims punts i espais de treball conjunt.

Hem de trobar sortida a les mancances organitzatives, estratègiques i de coordinació que hem tingut durant aquests anys. Necessitem ser capaços de materialitzar els acords col·lectius, de tenir uns correctes mecanismes de funcionament i rendició de comptes, i també generar un sentiment de pertinença més gran del que hem tingut respecte del I Congrés. Les formes organitzatives de què ens dotem ens han de permetre prendre decisions i donar resposta als canvis de conjuntura i als reptes polítics que ens trobarem.