Aura Ruano, publicat a Nació Digital (25/10/2019)
El títol no és per enganyar. No tinc la intenció de dedicar aquest article íntegrament a la revolta popular que va esclatar arran del coneixement de les sentències dels primers presos polítics catalans i avui ja es troba en el seu onzè dia de mobilitzacions. No em manquen ganes, però, sincerament, crec que ja s’ha escrit molt sobre el tema i que no puc aportar massa més. Però sí que em sento obligada a dir que em sento molt orgullosa del jovent que està lluitant als carrers.
Un jovent que ha decidit jugar-s’ho tot, inclús la seva llibertat -gairebé una trentena de detingudes en una setmana n’és la prova- perquè no tenen futur. Està clar que la revolta té com a ingredient essencial la independència de Catalunya. Però sí que són els joves, tant independentistes com no independentistes- qui més s’hi estan deixant la pell és perquè estan patint molt a molts nivells.
I és així perquè són una generació que han acabat la carrera, o quan acabin l’acabin -donant per fet que tenen els diners per pagar les elevades taxes-, i es troben sense feina o amb feines precàries i precaritzades amb alts nivells d’exigència; sense poder tenir accés a un habitatge digne; patint la injustícia i la violència en les seves pròpies carns i convertint-la en una ràbia que creix dia a dia com el capitalisme, el sistema que l’ha causat. Un jovent que, amb la revolta derivada de les sentències, s’ha topat amb l’espurna que ha encès la benzina de la violència que l’ha colpejat -i el colpeja- dia rere dia.
Moltes ens preguntem que podem fer per donar suport a aquest jovent de qui ens sentim orgulloses i, a vegades, també en deute. Són moltes les accions que podem fer. Però una d’elles, essencial, urgent i important, és lluitar per l’habitatge. Sense habitatge no hi ha barri. I sense barri no hi ha teixit ni lluita. Ens quedem amb ràbia que ens ataca a nosaltres mateixes.
Organitzar-nos totes, joves i grans, per tal que totes -la reiteració és vàlida- tinguem dret a l’habitatge és tangencial. En aquest sentit, d’un temps ençà, estan fent una feina molt important els coneguts com a sindicats de barri -tot i que hi ha barris on tenen noms diferents- i també fa la PAH i altres plataformes per lluitar pel dret a l’habitatge. Les veïnes organitzades que atenen i acompanyen els casos a les seves assemblees setmanals, que lluiten per trobar un lloc on puguin quedar-se en cas de no tenir alternativa i que posen els seus cossos, cada amb major perill repressiu, per aturar desnonaments.
I ara arriba una clau de volta essencial en l’organització; la clau per poder sumar a la revolta que ens ha de dur a una vida amb més llibertat i menys dolor. Els pròxims dies 16 i 17 de novembre tindrà lloc el I Congrés d’Habitatge de Catalunya. Aquesta trobada en què porten treballant molts mesos moltes persones de diferents sindicats de manera absolutament democràtica, té com a finalitat de treballar la unitat en clau de moviment. I unitat és aquí una paraula clau.
Lluitant juntes, aprenent un dels encerts i els errors de les altres, posant en comú i debatent les inquietuds i els contextos de cadascuna, és com podem serem més fortes. Com realment podem donar suport al jovent i a totes les persones que no tenen accés a l’habitatge o en tenen a canvi d’un preu, en tots els sentits, massa elevat.
Hem de lluitar per la llibertat de les preses polítiques, les antigues i les noves, perquè els seus captiveris atempten contra els drets fonamentals. De la mateixa manera que ho fa no tenir un habitatge digne o patir la precarietat i no poder arribar a final de mes.
Volem les preses a casa i totes les veïnes amb casa.